Els vots dels 23 milions de joves entre
18 i 29 anys que podran exercir el seu vot en les properes eleccions
federals de Mèxic del proper 1 de juliol seran definitius per escollir
al seu futur president. A ells cal sumar 10 milions de joves més que
estan a la franja d'edat de 29 a 34 anys. El vot jove es converteix en
prioritari pels quatre principals candidats, però és especialment buscat
el vot dels quals ho fan per primera vegada, aquells que eren encara adolescents fa 6 anys. El 2006, la diferència entre el primer i segon
més votat va ser de 243,934 vots.
En aquestes eleccions, els partits i candidats han de fer front a la desafecció. Com indica Antoni Gutiérrez-Rubí, aquests joves de 18 anys se senten molt lluny de tota la classe política. Molt lluny (estudis indiquen que el 75% s'abstindrà). El magnetisme de la “primera vegada” es dilueix fins a la incomoditat. I el desconcert. Però no tot és desafecció, també té a veure la comunicació. És tasca dels partits polítics i dels seus dirigents elaborar estratègies creatives que els apropin més als ciutadans. Aquests joves ciutadans no es comuniquen ni perceben el seu món igual que ho fan els seus majors. En una societat digital, la imatge, la rapidesa i la interacció forma part del seu dia a dia, i així entenen ells la comunicació.
Com indiquen en el blog de CNN México, les propostes dels qui aspiren a ser presidents de Mèxic a partir d'aquest any coincideixen en l'essencial en dirigir-se a aquests 8 milions de joves: generar ocupació, construir més universitats i batxillerats, repartiment de beques i més educació; però l'estratègia tampoc varia molt: visitar fòrums universitaris, principalment en institucions privades. Durant les primeres cinc setmanes de campanya, cada candidat s'ha reunit amb almenys 3.000 estudiants d'entre 18 i 22 anys, sobretot de les universitats més prestigioses del país.
La candidata del Partit Acción Nacional (PA), Josefina Vázquez Mota, va presentar les cinc propostes base del seu pla de govern per a la joventut, oferint accés a l'educació universitària i a l'educació sexual i reproductiva, ocupació, més oportunitats per a la seguretat i la pau i suport financer a iniciatives de joves emprenedors. També va aprofitar per reunir-se amb la Xarxa d'Institucions Especialistes en Joventut i Desenvolupament (RIE). També ha anat a diverses universitats, amb major o menor èxit.
Enrique Peña Nieto no va tenir tanta sort, i va ser increpat pels estudiants quan el passat 11 de maig va acudir a la Universitat Iberoamericana (UIA) i va acabar sortint per la porta del darrere enmig de crits de “fora!”.
D'altra banda, avui mateix, el candidat López Obrador acudeix al Fòrum amb Joves Universitaris d'Escoles Públiques en Plaça de les Tres Cultures, a Tlatelolco, Ciutat de Mèxic. Aquest candidat, a més, va arrasar en vot estudiantil en el simulacre electoral que es va realitzar a la UNAM, amb un 86% dels vots (per un 5% de Peña Nieto).
Tots els candidats intenten apropar-se als joves, i ho fan de diferent manera, encara que sovint a través de la xarxa (sobretot amb vídeos). A Mèxic, el 54% de la població no utilitza Internet, només ho fa diàriament un 18%. No obstant això, d'aquest percentatge, la gran majoria són joves de 18 a 22 anys. Per això intenten captar la seva atenció per aquest mitjà (encara que, com ha de ser, no en exclusiva):
1. Enrique Peña Nieto. Després de la seva “espantada” a la UIA és normal que hagi buscat millorar la seva visibilitat entre els joves. El seu equip va publicar un vídeo minimitzant les protestes, i van llançar la iniciativa “Tu PRImera vez”, a càrrec de les joventuts del PRI: la campanya està basada en la difusió d'espots a les xarxes socials i Youtube, i respon a les preguntes freqüents que es donen abans, durant i després del procés d'eleccions, tals com: En quina casella els toca votar?, Com fer perquè el vot no s'anul·li?, … En l'espot que porta el mateix nom es mostren a diferents joves que parlen sobre la primera vegada que van exercir el vot amb frases com: “Em va fer molta por, estava espantada, em van prometre i no em van complir”, “Jo ja estic informada, per això ho vaig a fer molt bé, jo trio al PRI”. De forma paral·lela a “tu PRImera vez”, les joventuts implementaran la campanya “Cent Universitats per Mèxic”, que consisteix en una xarxa que visitarà universitats públiques i privades al llarg del país. Peña Nieto també compta amb el suport d'Ectivismo, un grup que s'organitza a les xarxes socials per impulsar tendències a favor del candidat. Recomano visitar la web, que funciona com una xarxa social amb punts pels més actius. Disposa de dos elements interessants: “Copetízate”, on pots posar-te el pèl de Peña Nieto i pujar-ho a les teves xarxes socials, o les descàrregues, on pots descarregar-te templates per a Facebook i Twitter. La web utilitza també bones infografíes amb diferents xifres sobre els seus números i propostes.
Ja destinada per a tots els públics, és molt interessant també la web “Peña Nieto sí cumple”, que intenta sortir al pas de rumors i campanyes negatives i brutes mitjançant l'enumeració dels seus assoliments.
En aquestes eleccions, els partits i candidats han de fer front a la desafecció. Com indica Antoni Gutiérrez-Rubí, aquests joves de 18 anys se senten molt lluny de tota la classe política. Molt lluny (estudis indiquen que el 75% s'abstindrà). El magnetisme de la “primera vegada” es dilueix fins a la incomoditat. I el desconcert. Però no tot és desafecció, també té a veure la comunicació. És tasca dels partits polítics i dels seus dirigents elaborar estratègies creatives que els apropin més als ciutadans. Aquests joves ciutadans no es comuniquen ni perceben el seu món igual que ho fan els seus majors. En una societat digital, la imatge, la rapidesa i la interacció forma part del seu dia a dia, i així entenen ells la comunicació.
Com indiquen en el blog de CNN México, les propostes dels qui aspiren a ser presidents de Mèxic a partir d'aquest any coincideixen en l'essencial en dirigir-se a aquests 8 milions de joves: generar ocupació, construir més universitats i batxillerats, repartiment de beques i més educació; però l'estratègia tampoc varia molt: visitar fòrums universitaris, principalment en institucions privades. Durant les primeres cinc setmanes de campanya, cada candidat s'ha reunit amb almenys 3.000 estudiants d'entre 18 i 22 anys, sobretot de les universitats més prestigioses del país.
La candidata del Partit Acción Nacional (PA), Josefina Vázquez Mota, va presentar les cinc propostes base del seu pla de govern per a la joventut, oferint accés a l'educació universitària i a l'educació sexual i reproductiva, ocupació, més oportunitats per a la seguretat i la pau i suport financer a iniciatives de joves emprenedors. També va aprofitar per reunir-se amb la Xarxa d'Institucions Especialistes en Joventut i Desenvolupament (RIE). També ha anat a diverses universitats, amb major o menor èxit.
Enrique Peña Nieto no va tenir tanta sort, i va ser increpat pels estudiants quan el passat 11 de maig va acudir a la Universitat Iberoamericana (UIA) i va acabar sortint per la porta del darrere enmig de crits de “fora!”.
D'altra banda, avui mateix, el candidat López Obrador acudeix al Fòrum amb Joves Universitaris d'Escoles Públiques en Plaça de les Tres Cultures, a Tlatelolco, Ciutat de Mèxic. Aquest candidat, a més, va arrasar en vot estudiantil en el simulacre electoral que es va realitzar a la UNAM, amb un 86% dels vots (per un 5% de Peña Nieto).
Tots els candidats intenten apropar-se als joves, i ho fan de diferent manera, encara que sovint a través de la xarxa (sobretot amb vídeos). A Mèxic, el 54% de la població no utilitza Internet, només ho fa diàriament un 18%. No obstant això, d'aquest percentatge, la gran majoria són joves de 18 a 22 anys. Per això intenten captar la seva atenció per aquest mitjà (encara que, com ha de ser, no en exclusiva):
1. Enrique Peña Nieto. Després de la seva “espantada” a la UIA és normal que hagi buscat millorar la seva visibilitat entre els joves. El seu equip va publicar un vídeo minimitzant les protestes, i van llançar la iniciativa “Tu PRImera vez”, a càrrec de les joventuts del PRI: la campanya està basada en la difusió d'espots a les xarxes socials i Youtube, i respon a les preguntes freqüents que es donen abans, durant i després del procés d'eleccions, tals com: En quina casella els toca votar?, Com fer perquè el vot no s'anul·li?, … En l'espot que porta el mateix nom es mostren a diferents joves que parlen sobre la primera vegada que van exercir el vot amb frases com: “Em va fer molta por, estava espantada, em van prometre i no em van complir”, “Jo ja estic informada, per això ho vaig a fer molt bé, jo trio al PRI”. De forma paral·lela a “tu PRImera vez”, les joventuts implementaran la campanya “Cent Universitats per Mèxic”, que consisteix en una xarxa que visitarà universitats públiques i privades al llarg del país. Peña Nieto també compta amb el suport d'Ectivismo, un grup que s'organitza a les xarxes socials per impulsar tendències a favor del candidat. Recomano visitar la web, que funciona com una xarxa social amb punts pels més actius. Disposa de dos elements interessants: “Copetízate”, on pots posar-te el pèl de Peña Nieto i pujar-ho a les teves xarxes socials, o les descàrregues, on pots descarregar-te templates per a Facebook i Twitter. La web utilitza també bones infografíes amb diferents xifres sobre els seus números i propostes.
Ja destinada per a tots els públics, és molt interessant també la web “Peña Nieto sí cumple”, que intenta sortir al pas de rumors i campanyes negatives i brutes mitjançant l'enumeració dels seus assoliments.
2. Josefina Vázquez Mota. Té en el seu equip de campanya a
l'organització Jóvenes Viviendo México, on la seva filla María José Ocampo
Vázquez és una de les principals líders. En la web, que també utilitza
Facebook i Twitter, es poden veure propostes de la candidata, a més de
les activitats que aquests joves realitzen per tot Mèxic. També recorren
el país fent coses per a la comunitat, com per exemple plantar arbres o
realitzar neteja de parcs (com van fer a l'estat de Michoacán), i
organitzen actes d'art urbà, per skaters, etc… M'ha semblat interessant
la proposta “Coloreando México“, on anaven pels barris pintant les
façanes, per netejar i donar color als seus carrers. En totes aquestes
activitats, òbviament, són ben visibles els colors de la campanya.
De part del seu partit, Vázquez Mota també rep el suport d'Acción Juvenil, organització adscrita al PAN. També disposa de la web “Yo voto diferente”, on qualsevol pot deixar un missatge dient perquè votaran a la candidata, i twittejar-lo directament.
3. Andrés Manuel López Obrador. Ha anat a moltes universitats, i compta amb el suport de l'agrupació independent Jóvenes AMLO que busca impulsar un “model alternatiu de nació” portant el missatge del candidat a través de la impressió de fullets, exposicions culturals o art urbà. Estan vinculats al sector de joves del Moviment de Regeneració Nacional (Morena), que té com a missió conquerir el vot d'almenys cinc joves més per integrant.
Però el que més m'ha cridat l'atenció és la web “AMLO sí”, molt moderna i cuidada, i que contrasta amb la web oficial del propi candidat. AMLO sí es basa en el bon disseny, els posters, els vídeos i les infografies, tot per compartir al carrer o en xarxes socials. Disposa de la iniciativa “Quien apoya a AMLO”, on es poden pujar suports en vídeo, Facebook o Twitter. El més interessant és el seu apartat de descàrregues, amb infinitat de materials (posters, cartells, avatars…) realment bé dissenyats i pensats, molt innovadors. Qualsevol activista els pot enviar, si té una bona imatge, a “Momentos AMLO”, una recopilació de fotografies d'Andrés Manuel, i es poden enviar a Twitter, esmentant el Hashtag #momentosAMLO, perquè l'equip les pugi. Recomano fer-li un cop d'ull.
De part del seu partit, Vázquez Mota també rep el suport d'Acción Juvenil, organització adscrita al PAN. També disposa de la web “Yo voto diferente”, on qualsevol pot deixar un missatge dient perquè votaran a la candidata, i twittejar-lo directament.
3. Andrés Manuel López Obrador. Ha anat a moltes universitats, i compta amb el suport de l'agrupació independent Jóvenes AMLO que busca impulsar un “model alternatiu de nació” portant el missatge del candidat a través de la impressió de fullets, exposicions culturals o art urbà. Estan vinculats al sector de joves del Moviment de Regeneració Nacional (Morena), que té com a missió conquerir el vot d'almenys cinc joves més per integrant.
Però el que més m'ha cridat l'atenció és la web “AMLO sí”, molt moderna i cuidada, i que contrasta amb la web oficial del propi candidat. AMLO sí es basa en el bon disseny, els posters, els vídeos i les infografies, tot per compartir al carrer o en xarxes socials. Disposa de la iniciativa “Quien apoya a AMLO”, on es poden pujar suports en vídeo, Facebook o Twitter. El més interessant és el seu apartat de descàrregues, amb infinitat de materials (posters, cartells, avatars…) realment bé dissenyats i pensats, molt innovadors. Qualsevol activista els pot enviar, si té una bona imatge, a “Momentos AMLO”, una recopilació de fotografies d'Andrés Manuel, i es poden enviar a Twitter, esmentant el Hashtag #momentosAMLO, perquè l'equip les pugi. Recomano fer-li un cop d'ull.
4. Gabriel Quadri. És el candidat que ha anat a més trobades universitàries. També en molts dels seus actes ha fet ús de l'humor, dirigit a joves, per exemple quan regala ulleres i bigotis similars als que va utilitzar en els enregistraments del popular vídeo denominat “Quadribaile“. Aquest vídeo, molt curiós, va ser creat pels Jóvenes Nueva Alianza.
La campanya mexicana és molt llarga, i realment interessant. Per qui
tingui curiositat, la seguim diàriament des del blog “Elecciones México”.
Si coneixeu alguna altra iniciativa interessant, per favor afegiu-la en els comentaris.
La campanya mexicana és molt llarga, i realment interessant. Per qui tingui curiositat, la seguim diàriament des del blog “Eleccions Mèxic”.
A Estats Units es té una actitud reverencial cap a la seva història
–també política- i cap als seus líders. El més usual per trobar
informació és la Wikipedia, però segurament el més consultat per
escolars per conèixer als seus presidents és la web de la Casa Blanca.
L'equip d'Obama ho sap i ha volgut aprofitar-ho per fer propaganda de
l'actual president. Al final de totes les biografies presidencials des
de 1923 ha afegit una postdata al final de cada pàgina, denominant-la
“Sabies que?” on es relaciona idees i contextos d'aquests presidents amb
l'actual presidència d'Obama.
Per exemple, en la biografia de Coolidge: “El 22 de febrer de 1924 Calvin Coolidge va ser el primer President que es va dirigir al poble nord-americà des d'una ràdio. El President Coolidge més tard va ajudar a crear la Comissió Federal de la ràdio, que ara ha evolucionat fins a convertir-se en la Comissió Federal de comunicacions (FCC). El President Obama és el primer President que ha celebrat reunions virtuals mitjançant Twitter, Facebook, Google+ o LinkedIn“. O en la de Kennedy: “John f. Kennedy va dir al poble nord-americà:”Pregunta què pots fer pel teu país”. El 1961 va crear el cos de pau, per facilitar el servei entre els ciutadans treballant cap a la pau als països en desenvolupament. El 2011, el President Obama va celebrar el 50 aniversari del cos de pau amb una proclamació presidencial.”
Aquest ardid d'Obama, bastant cutre, ha estat criticat fortament des del partit republicà, que ha contraatacat anomenant-lo arrogant i creant un hashtag aTwitter, #ObamaInHistory, que es va convertir en trending topic. A més, han creat un Tumblr –Obama In History- on es mofen –a través de fotos- de Barack Obama i el seu afany de protagonisme. Els republicans han volgut riure's d'ell “les fotos a continuació destaquen el paper d'Obama en alguns altres moments històrics, encara que potser no va ser conscient. (Nota: aquesta pàgina Web està destinada a ser satírica i no està pensada per interpretar-se com a real… excepte potser en la ment del President Barack Obama.)”.
En realitat, els republicans han intentat fer, amb molta menys gràcia, el mateix que els socialistes francesos van fer, amb èxit, contra Sarkozy el 2009, col·locant-ho en fotografies històriques per a riure's d'ell.
No aconseguiran molts vots (o cap), però és amb bon humor com almenys pots apropar a la gent a una web, i en el Tumblr del partit republicà hi ha ben visible on donar diners o com fer-se activista.
Per exemple, en la biografia de Coolidge: “El 22 de febrer de 1924 Calvin Coolidge va ser el primer President que es va dirigir al poble nord-americà des d'una ràdio. El President Coolidge més tard va ajudar a crear la Comissió Federal de la ràdio, que ara ha evolucionat fins a convertir-se en la Comissió Federal de comunicacions (FCC). El President Obama és el primer President que ha celebrat reunions virtuals mitjançant Twitter, Facebook, Google+ o LinkedIn“. O en la de Kennedy: “John f. Kennedy va dir al poble nord-americà:”Pregunta què pots fer pel teu país”. El 1961 va crear el cos de pau, per facilitar el servei entre els ciutadans treballant cap a la pau als països en desenvolupament. El 2011, el President Obama va celebrar el 50 aniversari del cos de pau amb una proclamació presidencial.”
Aquest ardid d'Obama, bastant cutre, ha estat criticat fortament des del partit republicà, que ha contraatacat anomenant-lo arrogant i creant un hashtag aTwitter, #ObamaInHistory, que es va convertir en trending topic. A més, han creat un Tumblr –Obama In History- on es mofen –a través de fotos- de Barack Obama i el seu afany de protagonisme. Els republicans han volgut riure's d'ell “les fotos a continuació destaquen el paper d'Obama en alguns altres moments històrics, encara que potser no va ser conscient. (Nota: aquesta pàgina Web està destinada a ser satírica i no està pensada per interpretar-se com a real… excepte potser en la ment del President Barack Obama.)”.
En realitat, els republicans han intentat fer, amb molta menys gràcia, el mateix que els socialistes francesos van fer, amb èxit, contra Sarkozy el 2009, col·locant-ho en fotografies històriques per a riure's d'ell.
No aconseguiran molts vots (o cap), però és amb bon humor com almenys pots apropar a la gent a una web, i en el Tumblr del partit republicà hi ha ben visible on donar diners o com fer-se activista.
François Hollande arribarà demà al matí a
l'Elisi en un Citroën DS5, un vehicle híbrid made in France que
consumeix 5 litres cada 100 quilòmetres. Després de la investidura, es
convertirà en el cotxe oficial del cap de l'Estat. No és el primer cotxe
francès que és cotxe oficial. En realitat, sempre són francesos, com a
motiu d'orgull: Nicolas Sarkozy usava un Renault Vel Satis, Jacques
Chirac un Citroën CX Prestige, un Renault Safrane, un Peugeot 607 i fins
i tot un Citroën C6; François Mitterrand un Renault 30; Valéry Giscard
d’Estaing un Peugeot 604; Georges Pompidou un Citroën SM; Charles De
Gaulle un Citroën DS… Sempre són marques franceses, perquè la
comunicació política també es fa amb petits símbols. Un president
francès no anirà amb un cotxe fabricat a un altre país i per
treballadors que no són francesos.
Fins a aquí res estrany. En la majoria de països, el cotxe oficial simbolitza la potent (o no tant) indústria automobilística de cada país.
Fins a aquí res estrany. En la majoria de països, el cotxe oficial simbolitza la potent (o no tant) indústria automobilística de cada país.
En el Regne Unit, el vehicle més usat pels seus primers ministres són els Jaguar (des que està Cameron, usen un Jaguar XJ Sentinel V8). Escortats per Range Rover o Land Rover Discovery.
A Itàlia, el president i el primer ministre usen un Maserati Quattroporte. La flota del Govern també inclou Audi A6 i A8, Lancia Thesis i Lancia Thesis Stola S85, i fins i tot algun Alfa Romeo.
A Alemanya, s'usen Mercedes-Benz S-Class i els seus models precedents. L'actual cotxe d'Angela Merkel és un Mercedes-Benz S600, però també ha arribat a usar un Audi A8.
A Estats Units els presidents solen utilitzar un Cadillac DTS. Altres opcions en polítics i alts funcionaris són el Ford Crown Victoria, el Lincoln Town Car o el Chevrolet Suburban.
A Austràlia, el primer ministre usa un Holden Caprice; a Suècia un Volvo S80; a Xina un Hongqi; a Corea del Sud un Hyundai Equus VL500; a Japó un Toyota Century Royal o Nissan Prince Royal; a Veneçuela, Hugo Chavez utilitza un Tiuna UR-53AR50 o l'iranià IKCO Samand; a República Txeca un Skoda Superb (de vegades Audi A8); …
Els cotxes oficials no són tan sols un símbol, sinó també una forma d'ajudar a la pròpia indústria automobilística de cada país. No només es compren cotxes per al president o primer ministre, sinó que també per a la resta de membres del govern, diputats o alts funcionaris. A més, genera una altíssima visibilitat per a la marca, que apareix en tots els mitjans de comunicació i els vehicles dels quals són així sinònim de qualitat, seguretat i de bones prestacions.
A Espanya, el model més sol·licitat és l'Audi A8. Mariano Rajoy (com abans Zapatero) compta amb tres Audi A8 i un Mercedes Classe S. Mentre que el model favorit pels alts càrrecs és el BMW 735i, la berlina de luxe del fabricant alemany.
Com a curiositat, el govern espanyol compta amb més de 2.300 cotxes oficials a la disposició dels executius nacionals i autonòmics. És el sisè país del món amb més cotxes oficials. El ministeri que més cotxes mou és el d'Economia i Hisenda (97), seguit d'Exteriors (46), Indústria (36) i Medi ambient (34). A aquests, cal sumar els 18 vehicles que el Congrés dels Diputats reparteix a raó de nou per als membres de la Cambra alta, set per als portaveus de grups i dos per a incidències. Sense oblidar 1.200 cotxes per a les autonomies i 27.000 per a l'Exèrcit, els ajuntaments, les diputacions i altres administracions locals.
A Madrid, per exemple, els directors generals viatgen en Peugeot 407; els membres del Consell del Poder Judicial, en Alfa Romeo; i els secretaris d'Estat ocupen la part del darrere d'un Audi A6. Els ministres tenen a la seva disposició diverses unitats blindades del Peugeot 607…
Puc entendre que a Bèlgica, Irlanda, Portugal o Romania no s'utilitzi un cotxe fabricat allí, però… a Espanya no està SEAT? no hi ha altres cotxes fabricats aquí? Quin missatge se li està enviant al món sobre la qualitat d'aquests cotxes? I als seus treballadors?
Espanya és el vuitè fabricant mundial de cotxes (SEAT, Ford, Nissan…), però cap dels cotxes oficials que he llistat és un SEAT o s'ha fabricat a Espanya. No sé si per problemes amb el fabricant, per falta de seguretat o simplement per desídia i comoditat. Com deia abans, la comunicació política també es fa amb petits símbols, fins i tot quan es surt del cotxe i el polític saluda al públic.
“Forward” és l'eslògan triat ara com ara per l'equip de Barack Obama per
a les eleccions presidencials de 2012. Se l'ha criticat per això des
dels mitjans més ultra-conservadors, ja que aquest lema també el van utilitzar Lenin i Mao Tse-Tung, amb el que els seus atacs al, per a ells,
“comunista” Obama no s'han fet esperar.
No obstant això, hi ha una reminiscència més actual amb aquest eslògan. És el de Tony Blair en les eleccions britàniques de 2005. El seu lema: “Forward, not back”. En aquesta època, la guerra de l'Iraq s'havia menjat la popularitat de Blair i hi havia una sensació de cansament en el partit laborista, ja que havia decebut les esperances posades anys enrere en el seu primer ministre (just el que li passa ara a Barack Obama). Llavors, van llançar aquest vídeo, parlant del que havien fet durant els seus anys de govern i que volien continuar fent-ho. I van guanyar.
Que el lema d'Obama provingui de Blair i el de Romney de Thatcher ens pot fer pensar que res està inventat, i és cert, però es pot anar més enllà en l'anàlisi.
La setmana passada, per exemple, va ser moguda per al quasi candidat republicà Mitt Romney, ja que un dels seus portaveus, Richard Grenell, va haver de dimitir per ser homosexual, per les fortes pressions conservadores i del Tea Party. Tan sols va poder estar dues setmanes en el càrrec.
El tema gai se situava en campanya, i cobrava més sentit que mai en faltar només tres dies per al dimarts 8 de maig, quan a Carolina del nord es decidia en referèndum prohibir el matrimoni gai.
L'endemà de la dimissió de Grenell, i mentre el president Obama feia campanya, el vicepresident Joe Biden responía a una pregunta molt preparada de la NBC: “Estic completament a gust amb la idea que homes casats amb homes i dones casades amb dones gaudeixin dels mateixos drets que els altres, inclosos els drets i les llibertats civils”. Biden es va convertir així en el membre de l'executiu de major rang a recolzar la igualtat de drets per als gais. L'endemà van dir el mateix altres alts responsables del govern nord-americà, com el secretari d'Educació, Arne Duncan.
Òbviament, després d'aquestes inesperades respostes, tots els mitjans de comunicació van començar a pressionar a Barack Obama perquè donés una resposta a la mateixa pregunta. Durant dos dies, el tema de la resposta d'Obama va ser el més important de la campanya. Les seves últimes declaracions sobre l'assumpte dataven de l'estiu de 2011 i llavors va afirmar que la seva opinió estava “evolucionant”, deixant pensar que en un determinat moment podria donar el seu recolzament de manera definitiva.
Finalment, dimecres 9 de maig, Obama va dir en una entrevista a ABC que “Les parelles del mateix sexe haurien de poder casar-se […] personalment, és hora d'anar cap a davant”. El fet que el president es pronunciï clarament a favor obre un debat que pot ocupar gran part de la campanya electoral en les properes setmanes.
Romney ràpidament va saltar a la palestra dient que seguia entenent el matrimoni com “la relació entre un home i una dona”, però de nou, el candidat republicà perdia el control de la comunicació en la campanya, i anava a remolc del que feia o deia Obama, per no esmentar que una altra vegada se l'agafava a contrapeu respecte a alguna cosa que ja havia dit anteriorment, quan defensava el reconeixement a la plena igualtat en els seus inicis polítics.
O bé les declaracions de Biden han fet que el tema, tabú en la política nord-americana, explotés; o bé hi havia una estratègia pensada per descol·locar a Romney i aconseguir de nou el vot jove, el que la campanya d'Obama veia més perdut des de les eleccions de 2008.
En aquest nou escenari, i tal com ja va recordar Obama en la seva entrevista, és hora d'anar cap endavant (com el seu eslògan Forward), i no cap enrere. El fet –també “casual”- que avui apareguin declaracions d'antics companys de Romney que diuen que va atacar a un company gai, no fa sinó crear aquesta dicotomia, buscada pels demòcrates, entre el nou i el vell.
I per descomptat aquestes imatges, per descomptat difoses per l'equip d'Obama, fan pensar a l'electorat encara més en aquesta dualitat i en la percepció que l'aposta d'Obama és el futur i Romney el passat:
En la imatge, via Potus, es mostra com el 1957 es protestava contra els matrimonis mixts, i el 2012, contra els matrimonis entre homosexuals.
És una estratègia arriscada, però molt interessant si té èxit. Tot dependrà de si el tema seguirà tenint importància durant la campanya o si és oblidat. De moment Obama està traient benefici, electoral, i sobretot econòmic.
Articles interessants sobre possibles conseqüències electorals:
- El juego de malabares de Obama con el matrimonio homosexual
- La causa del matrimonio gay moviliza al electorado en Estados Unidos
- Support for Gay Marriage Outweighs Opposition in Polls
- Of Course Obama’s Gay Marriage Stance Is Political—So What?
No obstant això, hi ha una reminiscència més actual amb aquest eslògan. És el de Tony Blair en les eleccions britàniques de 2005. El seu lema: “Forward, not back”. En aquesta època, la guerra de l'Iraq s'havia menjat la popularitat de Blair i hi havia una sensació de cansament en el partit laborista, ja que havia decebut les esperances posades anys enrere en el seu primer ministre (just el que li passa ara a Barack Obama). Llavors, van llançar aquest vídeo, parlant del que havien fet durant els seus anys de govern i que volien continuar fent-ho. I van guanyar.
Que el lema d'Obama provingui de Blair i el de Romney de Thatcher ens pot fer pensar que res està inventat, i és cert, però es pot anar més enllà en l'anàlisi.
La setmana passada, per exemple, va ser moguda per al quasi candidat republicà Mitt Romney, ja que un dels seus portaveus, Richard Grenell, va haver de dimitir per ser homosexual, per les fortes pressions conservadores i del Tea Party. Tan sols va poder estar dues setmanes en el càrrec.
El tema gai se situava en campanya, i cobrava més sentit que mai en faltar només tres dies per al dimarts 8 de maig, quan a Carolina del nord es decidia en referèndum prohibir el matrimoni gai.
L'endemà de la dimissió de Grenell, i mentre el president Obama feia campanya, el vicepresident Joe Biden responía a una pregunta molt preparada de la NBC: “Estic completament a gust amb la idea que homes casats amb homes i dones casades amb dones gaudeixin dels mateixos drets que els altres, inclosos els drets i les llibertats civils”. Biden es va convertir així en el membre de l'executiu de major rang a recolzar la igualtat de drets per als gais. L'endemà van dir el mateix altres alts responsables del govern nord-americà, com el secretari d'Educació, Arne Duncan.
Òbviament, després d'aquestes inesperades respostes, tots els mitjans de comunicació van començar a pressionar a Barack Obama perquè donés una resposta a la mateixa pregunta. Durant dos dies, el tema de la resposta d'Obama va ser el més important de la campanya. Les seves últimes declaracions sobre l'assumpte dataven de l'estiu de 2011 i llavors va afirmar que la seva opinió estava “evolucionant”, deixant pensar que en un determinat moment podria donar el seu recolzament de manera definitiva.
Finalment, dimecres 9 de maig, Obama va dir en una entrevista a ABC que “Les parelles del mateix sexe haurien de poder casar-se […] personalment, és hora d'anar cap a davant”. El fet que el president es pronunciï clarament a favor obre un debat que pot ocupar gran part de la campanya electoral en les properes setmanes.
Romney ràpidament va saltar a la palestra dient que seguia entenent el matrimoni com “la relació entre un home i una dona”, però de nou, el candidat republicà perdia el control de la comunicació en la campanya, i anava a remolc del que feia o deia Obama, per no esmentar que una altra vegada se l'agafava a contrapeu respecte a alguna cosa que ja havia dit anteriorment, quan defensava el reconeixement a la plena igualtat en els seus inicis polítics.
O bé les declaracions de Biden han fet que el tema, tabú en la política nord-americana, explotés; o bé hi havia una estratègia pensada per descol·locar a Romney i aconseguir de nou el vot jove, el que la campanya d'Obama veia més perdut des de les eleccions de 2008.
En aquest nou escenari, i tal com ja va recordar Obama en la seva entrevista, és hora d'anar cap endavant (com el seu eslògan Forward), i no cap enrere. El fet –també “casual”- que avui apareguin declaracions d'antics companys de Romney que diuen que va atacar a un company gai, no fa sinó crear aquesta dicotomia, buscada pels demòcrates, entre el nou i el vell.
I per descomptat aquestes imatges, per descomptat difoses per l'equip d'Obama, fan pensar a l'electorat encara més en aquesta dualitat i en la percepció que l'aposta d'Obama és el futur i Romney el passat:
En la imatge, via Potus, es mostra com el 1957 es protestava contra els matrimonis mixts, i el 2012, contra els matrimonis entre homosexuals.
És una estratègia arriscada, però molt interessant si té èxit. Tot dependrà de si el tema seguirà tenint importància durant la campanya o si és oblidat. De moment Obama està traient benefici, electoral, i sobretot econòmic.
Articles interessants sobre possibles conseqüències electorals:
- El juego de malabares de Obama con el matrimonio homosexual
- La causa del matrimonio gay moviliza al electorado en Estados Unidos
- Support for Gay Marriage Outweighs Opposition in Polls
- Of Course Obama’s Gay Marriage Stance Is Political—So What?
Només saber el resultat electoral de les eleccions franceses, ambdós candidats
van agrair als seus simpatitzants a les seves webs el suport rebut.
Especialment emotiu és el missatge que Sarkozy ha deixat als que
visiten el seu espai.
Les properes eleccions franceses, el 10 i 17 de juny: legislatives.
Hollande haurà de fer alguna cosa aquest mes que falta per aconseguir la
majoria en l'Assemblea Francesa i començar amb bon pié la seva
legislatura. Mentre, un Sarkozy retirat haurà d'evitar un desastre de
l'UMP. Veurem.
Durant mesos, el primer ministre del Regne Unit, David Cameron, junt amb el seu partit, ha utilitzat com a lema “We’re all in this together”
(estem en això junts), referint-se als esforços per sortir de la crisi.
No obstant això, les seves recents retallades econòmiques i mesures
d'austeritat impopulars estan fent que en tot el país hagi sorgit un
descontentament amb el govern i amb la seva incapacitat de posar-se en
el lloc de la gent (ja estan per sota dels laboristes en les enquestes).
Però Cameron, per la seva banda, continua dient que és un govern
popular que està al corrent del que succeeix al carrer.
La setmana passada, a Twitter, la gent va esclatar, criticant durament a Cameron per “pijo” i “snob”, amb el hashtag “davekeepsitreal”. Fins i tot una de les diputades del seu partit, Nadine Dorries, el va anomenar un “nen fatxenda arrogant” amb “cap passió per voler comprendre les vides dels altres“. Va ser just després d'una entrevista en la BBC on Cameron va dir que malgrat estar en un mal mes, ell sempre ajuda a la ciutadania i que vol estar en contacte amb ells. Sota aquest hashtag els usuaris anaven dient, en to humorístic, idees perquè el seu primer ministre semblés més terrenal i més com la gent del carrer.
Per exemple, a la pregunta “Com ser una persona normal?” es responien coses com aquestes:
- Si anomenés al seu chofer pel nom de pila
- No sóc snob, el meu majordom compra a Tesco [supermercat barat]
- Podria començar a menjar caviar directament de la llauna
- Podria utilitzar una cullera de plata en comptes de la seva cullera d'or
- Treballant 50 hores per setmana per un salari mínim que amb prou feines cobreix les seves factures. Oh no.. aquest sóc jo
El hashtag va tenir un èxit brutal, per descomptat empès per l'oposició laborista. Tant que la idea està sent utilitzada per Ken Livingstone, candidat a l'alcaldia de Londres, en la seva campanya electoral, criticant a l'actual alcalde, el conservador Boris Johnson. Les eleccions de Londres són dijous que ve 3 de maig, i als carrers i en el metro, com indica Benedict Pringle, ja es pot veure aquest cartell:
És una campanya negativa en tota regla, aprofitant la circumstància i el moviment de crítica als conservadors creat des de Twitter.
Cameron ha tingut una molt mala setmana, sí, però el cas més curiós que conec d'estar menys en contacte amb la gent normal va ser el de Mitt Romney en les primàries de 2008, quan es va apropar a una taula de venda de llimonada que havien muntat uns nens, un 4 de juliol. El preu per a un got de llimonada era de 25 centaus. Romney va obrir la seva cartera i va treure l'única cosa que portava… un bitllet de 100 dòlars, per a espant dels seus consultors polítics.
La setmana passada, a Twitter, la gent va esclatar, criticant durament a Cameron per “pijo” i “snob”, amb el hashtag “davekeepsitreal”. Fins i tot una de les diputades del seu partit, Nadine Dorries, el va anomenar un “nen fatxenda arrogant” amb “cap passió per voler comprendre les vides dels altres“. Va ser just després d'una entrevista en la BBC on Cameron va dir que malgrat estar en un mal mes, ell sempre ajuda a la ciutadania i que vol estar en contacte amb ells. Sota aquest hashtag els usuaris anaven dient, en to humorístic, idees perquè el seu primer ministre semblés més terrenal i més com la gent del carrer.
Per exemple, a la pregunta “Com ser una persona normal?” es responien coses com aquestes:
- Si anomenés al seu chofer pel nom de pila
- No sóc snob, el meu majordom compra a Tesco [supermercat barat]
- Podria començar a menjar caviar directament de la llauna
- Podria utilitzar una cullera de plata en comptes de la seva cullera d'or
- Treballant 50 hores per setmana per un salari mínim que amb prou feines cobreix les seves factures. Oh no.. aquest sóc jo
El hashtag va tenir un èxit brutal, per descomptat empès per l'oposició laborista. Tant que la idea està sent utilitzada per Ken Livingstone, candidat a l'alcaldia de Londres, en la seva campanya electoral, criticant a l'actual alcalde, el conservador Boris Johnson. Les eleccions de Londres són dijous que ve 3 de maig, i als carrers i en el metro, com indica Benedict Pringle, ja es pot veure aquest cartell:
És una campanya negativa en tota regla, aprofitant la circumstància i el moviment de crítica als conservadors creat des de Twitter.
Cameron ha tingut una molt mala setmana, sí, però el cas més curiós que conec d'estar menys en contacte amb la gent normal va ser el de Mitt Romney en les primàries de 2008, quan es va apropar a una taula de venda de llimonada que havien muntat uns nens, un 4 de juliol. El preu per a un got de llimonada era de 25 centaus. Romney va obrir la seva cartera i va treure l'única cosa que portava… un bitllet de 100 dòlars, per a espant dels seus consultors polítics.
En una campanya electoral l'activisme i la participació dels
simpatitzants és quelcom bàsic, no només a la xarxa, sinó
sobretot al carrer. És per això que cal crear activitats per a ells,
donar possibilitats als simpatitzants d'ajudar, o no podran fer res,
tret que realment estiguin implicats en el partit. Si no s'ofereixen
idees, la gent es quedarà a les seves cases i no col·laborarà, ni
presencial ni virtualment.
El més usual és aprofitar la web per oferir activitats a realitzar, i quan millor funcionen és quan estan més definides les accions. Per exemple, quelcom clàssic en les webs de diferents partits (excepte a USA) els últims 5 anys són les “five minutes actions”: classificar les diferents activitats de suport al partit segons el temps que es necessita per realitzar-les, com per exemple feia el Partito Democratici da Sinistra el 2009, dividint les activitats en:
- 1 minut: enviar una postal, inscriure's al Newsletter, baixar-se fons de pantalla, enviar una animació o enviar un sms
- 5 minuts: registrar-se a la web, escriure a un amic/a parlant de la web o del butlletí, descarregar-se un salvapantalles o difondre un bàner
- 30 minuts: enviar una idea al partit, difondre manifestos en PDF, enviar a amics postals de temes sectorials, o participar en el seu blog
- Posso fare di piú (Puc fer més): comprar material del partit en la seva tenda virtual, contribuir econòmicament o fer-te militant.
Una altra opció era classificar aquestes accions per temàtica, per exemple com va fer l'equip de Rubalcaba en les eleccions generals de novembre de 2011.
No obstant això, aquestes accions estan passant a l'oblit, decantant-se cap a webs o minisites destinats específicament a aquest activisme, amb infinitat d'accions a realitzar i sobretot on es dóna a l'activista la major visibilitat possible, i on el simpatitzant que més ajuda obté major consideració, tant del partit com de la resta d'activistes. També destaca que les xarxes socials i la difusió dels missatges en elles es converteix en prioritària. Ens trobem amb una nova manera d'entendre i de crear xarxes d'activistes.
Ho estem veient en la campanya electoral francesa. Tant Sarkozy com Hollande li donen prioritat a l'activisme en els seus webs. Ambdues campanyes em semblen excel·lents, però ho fan de manera diferent, sent el socialista qui, al meu entendre, ofereix més novetats per al futur.
Pel que fa a Nicolas Sarkozy, el seu equip ha creat “NS Connect”, la xarxa social pròpia que es va llançar el passat 30 de març. Aquesta xarxa permet als usuaris crear el seu espai personal en el lloc www.lafranceforte.fr, integrar les seves xarxes socials (Facebook i Twitter) i organitzar totes les activitats dels activistes online i al carrer. Permet poder premiar les seves accions per recolzar al candidat i promoure la participació d'activistes sobre el terreny per donar visibilitat online a la seva acció i permetre donar idees a altres activistes o que aquests puguin participar també en aquest esdeveniment o activitat offline (reunions, porta a porta, cartells, festes locals). No obstant això, per a saber quines activitats es poden fer cal ser membre de la xarxa, o fixar-te en el costat dret de la Web de Sarkozy, on a “Mobilisation en temps réel” es veuen les activitats que va fent la gent per ajudar en la campanya, la majoria de “activisme de sofà”, per exemple fer un retweet o un “m'agrada” a Facebook, així com els badges que van guanyant els diferents activistes per assistir a esdeveniments o mítings. Si jo fos un simpatitzant, no hi ha un lloc visible on m'expliquin el que haig de fer si vull ajudar. Hauria d'entrar a la xarxa NS, o obrir el menú superior, on posa participar.
Per la seva banda, l'equip de François Hollande ha creat una web específica d'activisme, denominada “TousHollande. Agir pour le changement”. En ella veiem ràpidament quines accions podem fer per ajudar al candidat:
- Porta a porta. Tenen una acció consistent a fer porta a porta a cinc milions de llars
- Activisme online, amb diferents accions a realitzar i a difondre, dividides per temes que poden ser del nostre interès
- Eines (argumentaris, retallador d'urls per a xarxes socials, generador de documents amb els colors i tipografia corporatius, badges, imatges o ginys per inserir en webs i blogs)
- Ser ambaixador de la campanya (donar diners, crear actes, convidar a amics)
- Esdeveniments locals (prendre un cafè amb polítics propers, amb lloc i data, i marcats en un mapa, on et pots apuntar)
Però l'interessant no és la web en si, encara que recomano veure-la, sinó que aquestes accions tenen la seva corresponent gran visibilitat a la home del candidat. Així, només entrar, a dalt de tot podem veure les accions d'activisme que recomanen públicament per a aquest dia. Per exemple, avui sol·liciten difondre un document sobre “el canvi” a les xarxes socials, ajudar en el porta a porta i apuntar-se per poder votar el 6 de maig.
A la home també té especial importància un gran apartat, mobilisez vous, sobre l'acció de porta a porta a 5 milions de llars, amb un comptador (que va per 4.360.000), i que indica les properes accions perquè qualsevol pugui apuntar-se.
Perquè des del sofà és fàcil fer un tweet, però també hauria de ser fàcil veure què oportunitats hi ha per fer coses al carrer, i veure que realment s'estan fent coses. La web d'Hollande permet donar visibilitat a aquestes accions.
El més usual és aprofitar la web per oferir activitats a realitzar, i quan millor funcionen és quan estan més definides les accions. Per exemple, quelcom clàssic en les webs de diferents partits (excepte a USA) els últims 5 anys són les “five minutes actions”: classificar les diferents activitats de suport al partit segons el temps que es necessita per realitzar-les, com per exemple feia el Partito Democratici da Sinistra el 2009, dividint les activitats en:
- 1 minut: enviar una postal, inscriure's al Newsletter, baixar-se fons de pantalla, enviar una animació o enviar un sms
- 5 minuts: registrar-se a la web, escriure a un amic/a parlant de la web o del butlletí, descarregar-se un salvapantalles o difondre un bàner
- 30 minuts: enviar una idea al partit, difondre manifestos en PDF, enviar a amics postals de temes sectorials, o participar en el seu blog
- Posso fare di piú (Puc fer més): comprar material del partit en la seva tenda virtual, contribuir econòmicament o fer-te militant.
Una altra opció era classificar aquestes accions per temàtica, per exemple com va fer l'equip de Rubalcaba en les eleccions generals de novembre de 2011.
No obstant això, aquestes accions estan passant a l'oblit, decantant-se cap a webs o minisites destinats específicament a aquest activisme, amb infinitat d'accions a realitzar i sobretot on es dóna a l'activista la major visibilitat possible, i on el simpatitzant que més ajuda obté major consideració, tant del partit com de la resta d'activistes. També destaca que les xarxes socials i la difusió dels missatges en elles es converteix en prioritària. Ens trobem amb una nova manera d'entendre i de crear xarxes d'activistes.
Ho estem veient en la campanya electoral francesa. Tant Sarkozy com Hollande li donen prioritat a l'activisme en els seus webs. Ambdues campanyes em semblen excel·lents, però ho fan de manera diferent, sent el socialista qui, al meu entendre, ofereix més novetats per al futur.
Pel que fa a Nicolas Sarkozy, el seu equip ha creat “NS Connect”, la xarxa social pròpia que es va llançar el passat 30 de març. Aquesta xarxa permet als usuaris crear el seu espai personal en el lloc www.lafranceforte.fr, integrar les seves xarxes socials (Facebook i Twitter) i organitzar totes les activitats dels activistes online i al carrer. Permet poder premiar les seves accions per recolzar al candidat i promoure la participació d'activistes sobre el terreny per donar visibilitat online a la seva acció i permetre donar idees a altres activistes o que aquests puguin participar també en aquest esdeveniment o activitat offline (reunions, porta a porta, cartells, festes locals). No obstant això, per a saber quines activitats es poden fer cal ser membre de la xarxa, o fixar-te en el costat dret de la Web de Sarkozy, on a “Mobilisation en temps réel” es veuen les activitats que va fent la gent per ajudar en la campanya, la majoria de “activisme de sofà”, per exemple fer un retweet o un “m'agrada” a Facebook, així com els badges que van guanyant els diferents activistes per assistir a esdeveniments o mítings. Si jo fos un simpatitzant, no hi ha un lloc visible on m'expliquin el que haig de fer si vull ajudar. Hauria d'entrar a la xarxa NS, o obrir el menú superior, on posa participar.
Per la seva banda, l'equip de François Hollande ha creat una web específica d'activisme, denominada “TousHollande. Agir pour le changement”. En ella veiem ràpidament quines accions podem fer per ajudar al candidat:
- Porta a porta. Tenen una acció consistent a fer porta a porta a cinc milions de llars
- Activisme online, amb diferents accions a realitzar i a difondre, dividides per temes que poden ser del nostre interès
- Eines (argumentaris, retallador d'urls per a xarxes socials, generador de documents amb els colors i tipografia corporatius, badges, imatges o ginys per inserir en webs i blogs)
- Ser ambaixador de la campanya (donar diners, crear actes, convidar a amics)
- Esdeveniments locals (prendre un cafè amb polítics propers, amb lloc i data, i marcats en un mapa, on et pots apuntar)
Però l'interessant no és la web en si, encara que recomano veure-la, sinó que aquestes accions tenen la seva corresponent gran visibilitat a la home del candidat. Així, només entrar, a dalt de tot podem veure les accions d'activisme que recomanen públicament per a aquest dia. Per exemple, avui sol·liciten difondre un document sobre “el canvi” a les xarxes socials, ajudar en el porta a porta i apuntar-se per poder votar el 6 de maig.
A la home també té especial importància un gran apartat, mobilisez vous, sobre l'acció de porta a porta a 5 milions de llars, amb un comptador (que va per 4.360.000), i que indica les properes accions perquè qualsevol pugui apuntar-se.
Perquè des del sofà és fàcil fer un tweet, però també hauria de ser fàcil veure què oportunitats hi ha per fer coses al carrer, i veure que realment s'estan fent coses. La web d'Hollande permet donar visibilitat a aquestes accions.
Avui és Sant Jordi, i com no podia ser
menys, volia fer un post amb 5 recomanacions, com he fet els darrers anys, però se'm va ocórrer que sempre em deixava alguns i que res millor que tenir en un mateix lloc les recomanacions de molts experts.
És per això que des de Beers&Politics hem creat un tumblr on
diferents consultors, experts, professionals i “freaks de la cosa” han
tingut l'amabilitat no només de recomanar el seu llibre preferit,
sinó també d'ensenyar-nos la resta de la seva biblioteca, perquè
qualsevol pugui agafar idees.
Moltes gràcies a tots i espero que gaudiu de la web: http://beersandpolitics.tumblr.com/
Moltes gràcies a tots i espero que gaudiu de la web: http://beersandpolitics.tumblr.com/
Després de l'èxit de Barack Obama el 2008 i la seva xarxa social
“MyBarackObama”, van sorgir infinitat de xarxes socials pròpies dins
dels partits, per generar i organitzar l'activisme online. Era –i és-
una bona manera d'expandir la connectividad d'un partit polític o d'un
candidat. Tenim infinitat d'exemples, com le Coopool (PS francès), les créateurs du possible (UMP francès), MyConservatives en les eleccions
britàniques de 2010, la xarxa de Silvio Berlusconi, The Orange Room
(NDP-Canadà), “Rebuild the party” del partit republicà d'Estats Units,
etc…
La creació de xarxes socials pròpies és una excel·lent eina i de fàcil ús per crear comunitat i vincles entre els simpatitzants i per segmentar, i són molt més personalitzades que veure les possibles activitats a fer a través d'altres xarxes més generalistes com Facebook.
El 2012 arribem un nou tipus de xarxes socials pròpies, aquelles hiperconectades amb qualsevol altra xarxa. És a dir, no és necessari tenir un login i password per a cada xarxa social (inclosa la del partit o candidat), sinó que es millora l'accessibilitat, i es pot pertànyer a una xarxa tan sols entrant des d'una altra xarxa, per exemple amb el login i password de Facebook o Twitter. Una altra característica és que vol crear activistes “totals”, no només online, sinó que també es moguin fent campanya al carrer.
És l'exemple de “NS Connect”, la xarxa social de Nicolas Sarkozy que es va llançar el passat 30 de març. Aquesta xarxa permet als usuaris crear el seu espai personal en el llocwww.lafranceforte.fr, integrar les seves xarxes socials (Facebook i Twitter) i organitzar totes les activitats dels activistes online i al carrer. Des del punt de vista tecnològic, NS Connect té capacitat per integrar totes les eines dels usuaris d'Internet en una mateixa plataforma personalitzada i poder premiar les seves accions per recolzar al candidat. Des del punt de vista polític, NS Connect és la primera eina que permet a activistes fer la transició entre l'activisme online i la mobilització sobre el terreny. Permet promoure la participació d'activistes sobre el terreny, per donar visibilitat online a la seva acció i permetre donar idees a altres activistes o que aquests puguin participar també en aquests esdeveniments o activitats offline (reunions, porta a porta, cartells, festes locals). Els usuaris també poden crear i organitzar les seves pròpies activitats i assenyalar-les en mapes; i, per descomptat, aporta iniciatives i idees per a l'activisme online (votar enquestes, compartir directament continguts a Facebook i Twitter des de la plataforma, etc…).
A “NS Connect”, els usuaris poden integrar els seus perfils de Facebook i Twitter, i monitoregar i arxivar totes les seves activitats com a online i sobre el terreny i els de els seus amics. Aquesta eina els permet així mateix impulsar i coordinar millor les seves accions.
“NS Connect” permet als usuaris obtenir recompenses, des del seu compte, per a totes les accions de suport que es realitzen en línia o en el carrer. Qualsevol acció per ajudar a Nicolas Sarkozy, de la més modesta -crear el seu compte en el lloc, compartir un article a Twitter, etc., a la més important -comprometre's a participar en alguna activitat al carrer- és recompensada amb un badget virtual, compartible en xarxes socials, que mostra la implicació de cada activista.
Un altre bon exemple de creació d'una xarxa social d'activistes és el creat a Yucatán, Mèxic, pel candidat a Governador Rolando Zapata (PRI). En el seu cas, em sembla més que interessant pel seu relatiu baix preu si ho comparem amb NS Connect o plataformes similars. El seu equip de campanya ha creat una senzilla aplicació en Facebook, denominada “Enrólate”, mitjançant la qual qualsevol pot apuntar-se i realitzar accions a favor del candidat, obtenint punts segons l'activitat realitzada. Els punts donen la possibilitat d'obtenir materials de campanya o fins i tot invitacions per conèixer personalment al candidat.
En el cas de “Enrólate”, té una contraprestació presencial, ja que se sol·licita que els activistes passin per les seus del candidat per aconseguir el seu carnet i un primer lot de productes i materials de campanya, aprofitant així per aconseguir més dades i informació sobre cada activista.
Tots dos exemples, el de Sarkozy i el de Zapata, provenen d'una primera eina de punts per activisme online, ja llunyana –de 2007- creada per l'equip de Rudolph Giuliani per a les primàries republicanes de 2008. En el seu cas, seguia una estructura piramidal que s'ha relaxat el 2012, i que permetia obtenir punts sobre el que feien els teus amics activistes. En l'actualitat, se segueix demanant enrolar amics per obtenir punts, però no s'obtenen punts de les seves accions.
Sigui com sigui, aquesta interconectividad a les diferents xarxes socials des d'una sola plataforma millora la visibilitat de les accions de ciberactivisme i permet una major participació i involucració en campanya dels simpatitzants. Caldrà seguir de prop la seva evolució.
La creació de xarxes socials pròpies és una excel·lent eina i de fàcil ús per crear comunitat i vincles entre els simpatitzants i per segmentar, i són molt més personalitzades que veure les possibles activitats a fer a través d'altres xarxes més generalistes com Facebook.
El 2012 arribem un nou tipus de xarxes socials pròpies, aquelles hiperconectades amb qualsevol altra xarxa. És a dir, no és necessari tenir un login i password per a cada xarxa social (inclosa la del partit o candidat), sinó que es millora l'accessibilitat, i es pot pertànyer a una xarxa tan sols entrant des d'una altra xarxa, per exemple amb el login i password de Facebook o Twitter. Una altra característica és que vol crear activistes “totals”, no només online, sinó que també es moguin fent campanya al carrer.
És l'exemple de “NS Connect”, la xarxa social de Nicolas Sarkozy que es va llançar el passat 30 de març. Aquesta xarxa permet als usuaris crear el seu espai personal en el llocwww.lafranceforte.fr, integrar les seves xarxes socials (Facebook i Twitter) i organitzar totes les activitats dels activistes online i al carrer. Des del punt de vista tecnològic, NS Connect té capacitat per integrar totes les eines dels usuaris d'Internet en una mateixa plataforma personalitzada i poder premiar les seves accions per recolzar al candidat. Des del punt de vista polític, NS Connect és la primera eina que permet a activistes fer la transició entre l'activisme online i la mobilització sobre el terreny. Permet promoure la participació d'activistes sobre el terreny, per donar visibilitat online a la seva acció i permetre donar idees a altres activistes o que aquests puguin participar també en aquests esdeveniments o activitats offline (reunions, porta a porta, cartells, festes locals). Els usuaris també poden crear i organitzar les seves pròpies activitats i assenyalar-les en mapes; i, per descomptat, aporta iniciatives i idees per a l'activisme online (votar enquestes, compartir directament continguts a Facebook i Twitter des de la plataforma, etc…).
A “NS Connect”, els usuaris poden integrar els seus perfils de Facebook i Twitter, i monitoregar i arxivar totes les seves activitats com a online i sobre el terreny i els de els seus amics. Aquesta eina els permet així mateix impulsar i coordinar millor les seves accions.
“NS Connect” permet als usuaris obtenir recompenses, des del seu compte, per a totes les accions de suport que es realitzen en línia o en el carrer. Qualsevol acció per ajudar a Nicolas Sarkozy, de la més modesta -crear el seu compte en el lloc, compartir un article a Twitter, etc., a la més important -comprometre's a participar en alguna activitat al carrer- és recompensada amb un badget virtual, compartible en xarxes socials, que mostra la implicació de cada activista.
Un altre bon exemple de creació d'una xarxa social d'activistes és el creat a Yucatán, Mèxic, pel candidat a Governador Rolando Zapata (PRI). En el seu cas, em sembla més que interessant pel seu relatiu baix preu si ho comparem amb NS Connect o plataformes similars. El seu equip de campanya ha creat una senzilla aplicació en Facebook, denominada “Enrólate”, mitjançant la qual qualsevol pot apuntar-se i realitzar accions a favor del candidat, obtenint punts segons l'activitat realitzada. Els punts donen la possibilitat d'obtenir materials de campanya o fins i tot invitacions per conèixer personalment al candidat.
En el cas de “Enrólate”, té una contraprestació presencial, ja que se sol·licita que els activistes passin per les seus del candidat per aconseguir el seu carnet i un primer lot de productes i materials de campanya, aprofitant així per aconseguir més dades i informació sobre cada activista.
Tots dos exemples, el de Sarkozy i el de Zapata, provenen d'una primera eina de punts per activisme online, ja llunyana –de 2007- creada per l'equip de Rudolph Giuliani per a les primàries republicanes de 2008. En el seu cas, seguia una estructura piramidal que s'ha relaxat el 2012, i que permetia obtenir punts sobre el que feien els teus amics activistes. En l'actualitat, se segueix demanant enrolar amics per obtenir punts, però no s'obtenen punts de les seves accions.
Sigui com sigui, aquesta interconectividad a les diferents xarxes socials des d'una sola plataforma millora la visibilitat de les accions de ciberactivisme i permet una major participació i involucració en campanya dels simpatitzants. Caldrà seguir de prop la seva evolució.
El primer anunci de televisió de la història va ser transmès a Estats
Units l'1 de juliol de 1941. L'empresa fabricadora de rellotges Bulova
va pagar 4 dòlars per a un espai en la televisió WNBC abans d'un partit
de beisbol entre els Dodgers de Brooklyn i els Phillies de Filadèlfia.
L'espot, de 10 segons, mostra una imatge d'un rellotge en un mapa dels
Estats Units, acompanyat per la veu en off que diu “Estats Units corre
en el temps de Bulova“.
Però passaria molt temps abans que aquests espots fossin utilizats en política. Fins a 1952, els candidats compraven espais a televisió per difondre discursos, normalment de 30 minuts. Era caríssim i avorrit per als teleespectadors. Però en aquest any, els republicans van contractar a un expert en anuncis de televisió, Rosser Reeves, per ajudar-los en la campanya electoral de Dwight Eisenhower. Reeves va imaginar que si col·locava els seus petits anuncis electorals entre els programes més populars aconseguiria a la seva audiència per una fracció del cost. A aquests anuncis de curta durada se'ls va anomenar “spots” per ser eficaços, breus i memorables.
Com indica Giovanni M. González Castillo, Reeves va dissenyar una campanya on el candidat presidencial parlaria als votants de les seves principals preocupacions (li van preguntar a l'enquestador George Gallup les principals preocupacions dels nord-americans. Els temes van ser: la corrupció al govern, el cost de la vida, i el conflicte a Corea va rematar la llista). Eisenhower respondria en una sèrie de petits spots de televisió transmesos poc abans l'elecció de novembre. La campanya “Eisenhower respon a Amèrica” estava en marxa.
Encara que ell hauria preferit un només tema per construir els anuncis al seu al voltant, Reeves va prendre les tres preocupacions ciutadanes identificades per Gallup i va escriure una sèrie de guions per a només tres espots, cadascun amb un sol tema. A través de la repetició, el missatge romandria en la ment del televident.
Cada spot consistia en una sola pregunta feta a Eisenhower per un votant típic. Les respostes del candidat van ser acuradament extretes per Reeves dels molts discursos de campanya d'Eisenhower. Així doncs, essencialment, el missatge del candidat s'aparellava amb la resta de la campanya però, presentada aquesta forma simplificada, els temes del seu missatge els feia memorables. Aquests anuncis es repetien incessantment les tres últimes setmanes de campanya, especialment en Estats on l'elecció estava igualada.
Des de 1952 i “Eisenhower respon a Amèrica”, s'han utilitzat spots electorals en campanya. Se segueixen utilitzant ara, amb la diferència que cada vegada són més i més variats, i que es creen per aconseguir viralidad a la xarxa, més que per a la televisió (on tan sols es passen els que tenen èxit). Fins i tot recents estudis indiquen que difondre els espots a Youtube és molt més positiu que fer-ho per televisió.
Però el futur de la publicitat política, 60 anys després de l'anunci d'Eisenhower, podria estar en el product placement. Es tracta d'una tècnica publicitària que consisteix en la inserció d'un producte o marca dins de la narrativa de programes de TV, videos musicals, cinema o videojocs, entre d'altres. No és quelcom nou. El 1982, Steven Spielberg va utilitzar els Reese’s Pieces (una espècie de xocolatines) a “E. T.: L'extraterrestre” i les seves vendes es van incrementar en un 80% després del llançament de la pel·lícula. Un altre exemple: una pel·lícula de James Bond pot aglutinar al voltant de 20 marques (Martini seria una), la qual cosa resulta un rendible negoci tant per a la productora del film com per a la marca.
Diversos estudis indiquen que amb aproximadament dos terços de televidents que canvien de canal en arribar els anuncis -dels quals només es recorden 3 de cada 10-, els anunciants es veuen forçats a considerar altres mètodes i el product placement sembla ser la resposta més lògica. Com indica un estudi de Lawrence Wenner, “la principal fortalesa del product placement és que atrapa als consumidors en un moment de plaer”, veient una pel·lícula o jugant a un videojoc. No existeix la percepció mental que sigui un anunci típic, i per tant la ment no està a la defensiva, sinó en un estat feliç, receptiu.
Els avanços tecnològics estan exercint un paper fonamental en l'evolució del product placement –especialment amb la introducció d'imatges de productes virtuals que ara poden inserir-se digitalment en una pel·lícula o programa de televisió després que s'ha fet el programa. Un bon exemple, ja utilitzat a Espanya, va ser amb la publicitat d'Alain Aflelou que apareixia en la serie “Mentes Criminals”, a Cuatro. Aquesta publicitat no apareixia en el capítol original, però sí en el que es podia veure aquella nit a Espanya, inserit per ordinador.
En product placement electoral en videojocs vam veure la iniciativa de l'equip de Barack Obama el 2008, els cartells electorals del qual apareixien en tanques publicitàries d'una dotzena de jocs, tals com el NBA Live`08, Burnout Paradise, Nascar`09, Need For Speed Carbon, Need for Speed Pro Street, NFL on Tour, NHL`09, Skate i Guitar Hero. A més, i això és el més curiós, aquesta publicitat només va poder veure's en els jocs d'els qui jugaven online en 10 estats nord-americans, aquells considerats com els “battleground states“: Ohio, Iowa, Indiana, Montana, Wisconsin, North Carolina, Nevada, New Mexico, Florida i Colorado. És a dir, una segmentació en tota regla i usant un nou format per arribar al seu públic (o a un nou públic).
Encara que, com hem vist amb l'exemple de les pel·lícules, no és necessari utilitzar noves tecnologies i informàtica. De vegades és tan senzill com usar product placement dins d'esdeveniments importants, sovint gastant-se menys diners que si es fa publicitat amb spots televisius mentre es veu aquell mateix esdeveniment. Un bon exemple és el de Rick Santorum, que al febrer va inserir publicitat en un dels automòbils que competia en una de les carreres de major importància del circuit NASCAR: el Daytona 500. En el seu cas, el cotxe era un Ford Fusion, fabricat a Detroit, i el product placement va ser just abans de les primàries de Michigan. No només es tractava de publicitat, sinó de donar un missatge a un públic determinat. No era la primera vegada. També ho va fer Rick Perry, i fins i tot la dupla Bush-Cheney l'any 2004.
Aquesta inserció de publicitat, sigui real o virtual, ofereix múltiples possibilitats, especialment per la segmentació que pot realitzar-se, i perquè pot dissenyar-se molt millor un missatge per a un públic determinat. Veurem com evoluciona.
Però passaria molt temps abans que aquests espots fossin utilizats en política. Fins a 1952, els candidats compraven espais a televisió per difondre discursos, normalment de 30 minuts. Era caríssim i avorrit per als teleespectadors. Però en aquest any, els republicans van contractar a un expert en anuncis de televisió, Rosser Reeves, per ajudar-los en la campanya electoral de Dwight Eisenhower. Reeves va imaginar que si col·locava els seus petits anuncis electorals entre els programes més populars aconseguiria a la seva audiència per una fracció del cost. A aquests anuncis de curta durada se'ls va anomenar “spots” per ser eficaços, breus i memorables.
Com indica Giovanni M. González Castillo, Reeves va dissenyar una campanya on el candidat presidencial parlaria als votants de les seves principals preocupacions (li van preguntar a l'enquestador George Gallup les principals preocupacions dels nord-americans. Els temes van ser: la corrupció al govern, el cost de la vida, i el conflicte a Corea va rematar la llista). Eisenhower respondria en una sèrie de petits spots de televisió transmesos poc abans l'elecció de novembre. La campanya “Eisenhower respon a Amèrica” estava en marxa.
Encara que ell hauria preferit un només tema per construir els anuncis al seu al voltant, Reeves va prendre les tres preocupacions ciutadanes identificades per Gallup i va escriure una sèrie de guions per a només tres espots, cadascun amb un sol tema. A través de la repetició, el missatge romandria en la ment del televident.
Cada spot consistia en una sola pregunta feta a Eisenhower per un votant típic. Les respostes del candidat van ser acuradament extretes per Reeves dels molts discursos de campanya d'Eisenhower. Així doncs, essencialment, el missatge del candidat s'aparellava amb la resta de la campanya però, presentada aquesta forma simplificada, els temes del seu missatge els feia memorables. Aquests anuncis es repetien incessantment les tres últimes setmanes de campanya, especialment en Estats on l'elecció estava igualada.
Des de 1952 i “Eisenhower respon a Amèrica”, s'han utilitzat spots electorals en campanya. Se segueixen utilitzant ara, amb la diferència que cada vegada són més i més variats, i que es creen per aconseguir viralidad a la xarxa, més que per a la televisió (on tan sols es passen els que tenen èxit). Fins i tot recents estudis indiquen que difondre els espots a Youtube és molt més positiu que fer-ho per televisió.
Però el futur de la publicitat política, 60 anys després de l'anunci d'Eisenhower, podria estar en el product placement. Es tracta d'una tècnica publicitària que consisteix en la inserció d'un producte o marca dins de la narrativa de programes de TV, videos musicals, cinema o videojocs, entre d'altres. No és quelcom nou. El 1982, Steven Spielberg va utilitzar els Reese’s Pieces (una espècie de xocolatines) a “E. T.: L'extraterrestre” i les seves vendes es van incrementar en un 80% després del llançament de la pel·lícula. Un altre exemple: una pel·lícula de James Bond pot aglutinar al voltant de 20 marques (Martini seria una), la qual cosa resulta un rendible negoci tant per a la productora del film com per a la marca.
Diversos estudis indiquen que amb aproximadament dos terços de televidents que canvien de canal en arribar els anuncis -dels quals només es recorden 3 de cada 10-, els anunciants es veuen forçats a considerar altres mètodes i el product placement sembla ser la resposta més lògica. Com indica un estudi de Lawrence Wenner, “la principal fortalesa del product placement és que atrapa als consumidors en un moment de plaer”, veient una pel·lícula o jugant a un videojoc. No existeix la percepció mental que sigui un anunci típic, i per tant la ment no està a la defensiva, sinó en un estat feliç, receptiu.
Els avanços tecnològics estan exercint un paper fonamental en l'evolució del product placement –especialment amb la introducció d'imatges de productes virtuals que ara poden inserir-se digitalment en una pel·lícula o programa de televisió després que s'ha fet el programa. Un bon exemple, ja utilitzat a Espanya, va ser amb la publicitat d'Alain Aflelou que apareixia en la serie “Mentes Criminals”, a Cuatro. Aquesta publicitat no apareixia en el capítol original, però sí en el que es podia veure aquella nit a Espanya, inserit per ordinador.
En product placement electoral en videojocs vam veure la iniciativa de l'equip de Barack Obama el 2008, els cartells electorals del qual apareixien en tanques publicitàries d'una dotzena de jocs, tals com el NBA Live`08, Burnout Paradise, Nascar`09, Need For Speed Carbon, Need for Speed Pro Street, NFL on Tour, NHL`09, Skate i Guitar Hero. A més, i això és el més curiós, aquesta publicitat només va poder veure's en els jocs d'els qui jugaven online en 10 estats nord-americans, aquells considerats com els “battleground states“: Ohio, Iowa, Indiana, Montana, Wisconsin, North Carolina, Nevada, New Mexico, Florida i Colorado. És a dir, una segmentació en tota regla i usant un nou format per arribar al seu públic (o a un nou públic).
Encara que, com hem vist amb l'exemple de les pel·lícules, no és necessari utilitzar noves tecnologies i informàtica. De vegades és tan senzill com usar product placement dins d'esdeveniments importants, sovint gastant-se menys diners que si es fa publicitat amb spots televisius mentre es veu aquell mateix esdeveniment. Un bon exemple és el de Rick Santorum, que al febrer va inserir publicitat en un dels automòbils que competia en una de les carreres de major importància del circuit NASCAR: el Daytona 500. En el seu cas, el cotxe era un Ford Fusion, fabricat a Detroit, i el product placement va ser just abans de les primàries de Michigan. No només es tractava de publicitat, sinó de donar un missatge a un públic determinat. No era la primera vegada. També ho va fer Rick Perry, i fins i tot la dupla Bush-Cheney l'any 2004.
Aquesta inserció de publicitat, sigui real o virtual, ofereix múltiples possibilitats, especialment per la segmentació que pot realitzar-se, i perquè pot dissenyar-se molt millor un missatge per a un públic determinat. Veurem com evoluciona.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
